domingo, 4 de marzo de 2018
sábado, 3 de marzo de 2018
historia del cinema
Historia del cinema
El cinematògraf va néixer en plena època industrial. Els germans Lumière, que portaven diversos anys en el seu invent i havent filmat ja més d'un centenar de pel·lícules d'un minut, es van decidir a ensenyar el seu invent al poble de París. El van presentar amb por, doncs mai van tenir excessiva confiança en les seves possibilitats artístiques ni menys econòmiques. Els Lumière van tenir la precaució (Gubern, 1989) d'enganxar als vidres del Grand Cafè un cartell anunciador, perquè els transeünts desocupats poguessin llegir el que significava aquell invent batejat amb el impronunciable nom de Cinématographe Lumière. L'explicació, impresa en lletra cursiva, resulta avui un tant pintoresca i barroca: «Aquest aparell deia el text- inventat per MM. Auguste i Louis Lumière, permet recollir, en sèries de proves instantànies, tots els moviments que, durant cert temps, se succeeixen davant l'objectiu, i reproduir a continuació aquests moviments projectant, a tamany natural, les seves imatges sobre una pantalla i davant una sala sencera. ». Segons Georges Mèliés, que va assistir a aquella funció primera doncs regentava un estudi fotogràfic a París i havia pres part en algunes de les negociacions per trobar la sala, encara qu
e al principi l'ambient era de gran escepticisme, quan els espectadors van veure movent-se els carruatges pels carrers de Lió, van quedar, cita Gubern, petrificats «bocabadats, estupefactes i sorpresos més enllà del que pot expressar-se».
No obstant això el poble parisenc, correguda la veu sobre aquell espectacle meravellós i espectacular, ja al segon dia va omplir la sala i les cues recorrien el bulevard. Els diaris de París van elogiar aquell espectacle insòlit i els germans Lumière van tenir assegurada, a partir del segon dia, els seus espectadors incondicionals.
Tot i que els Germans Lumière posseïen un ampli estoc de pel·lícules, en els seus primers temps sempre començaven per La sortida de la fàbrica Lumière (La sortie des Usines Lumière, a Lió, 1895), que segons els seus historiadors va ser la seva primera pel·lícula i de pas feien homenatge a la seva empresa. El repertori el componien pel·lícules familiars, els seus fills menjant, o de la vida dels carrers de Lió, soldats fent la instrucció, i en ser Louis Lumière molt bon fotògraf no va evitar la utilització d'efectes com el fum en una ferreria i els núvols de pols en una demolició, que van tenir immens èxit. No debades la fotografia era la mare del cinema i els seus pioners no van evitar l'art ja des dels començaments.
Cinema Sord a cinema Mut
Les noves tècniques, l'esperit creatiu i emprenedor dels cineastes i la recerca del més difícil encara, va fer que s'imposés el cinema sonor, acabant, no sense dificultats i deixant a molta gent en el camí, amb el cinema mut. Quan el cinema sonor va demostrar la seva rendibilitat, les pel·lícules mudes, malgrat la seva art, van quedar condemnades a passar a la història. El cinema mut havia durat 35 anys.
El 1926 es va estrenar a Nova York Don Joan, amb efectes sonors i una partitura sincronitzada i posteriorment diversos curts que van anar perfeccionant els dos sistemes, el Vitaphone (la Warner) i en competència el Movietone (la Fox). El 6 d'octubre de 1927 es va estrenar El cantor de jazz (The Jazz Singer), considerada la primera pel·lícula sonora de la història del cinema, que va fer trontollar tots els plans del moment del cinema mut. Cap a 1930 el sonor era un fet, i el cinema mut havia estat definitivament vençut.
Blanc i Negre a Color
Des dels seus començaments el cinema va intentar arribar al color. Al principi, ja en 1896, es pintaven a mà, fotograma a fotograma s'acolorien manualment, de vegades amb quatre colors diferents. (Veure Segundo de Chomón). La tasca era àrdua per la grandària reduïda dels fotogrames i perquè una pel·lícula normal, de menys d'un minut emprava uns 1.000 fotogrames. Ja en 1905 Pathé va acoblar al procés de acolorit mitjans mecànics, per un laboriós sistema en què, a quatre còpies originals, una per cada color, els feia retallades, una mena de plantilla (estergit) amb ajuda de petites eines tallants, les parts de la imatge que corresponen al color escollit. Quan es superposa la plantilla així obtinguda sobre la còpia a pintar, només apareix la part que rebrà el color. El color s'aplica simplement amb ajuda d'un raspall sobre la pel·lícula a pintar, a través dels orificis de la plantilla. Més tard acoloria per mitjà de pinzells giratoris les àrees del clixé que abans s'havien retallat. Pintant així podien fer totes les còpies volguessin. Aquest sistema d'acolorit es va utilitzar fins a 1930.
Postguerra
Bàsicament el revelat digital es tracta de la impremta; d'imprimir la imatge en un paper digital. La impresora és una màquina conectada a l'ordinador que serveix per, tal i com indica el seu nom, imprimir la informació desitjada. Per tal d'això, hi ha diferents mètodes capaços de realitzar-ho.Postguerra
L'any 1945 va acabar la 2a Guerra Mundial, i va aparèixer el cinema neorrealista, que tractava la crua realitat del moment, amb poc pressupost, que mostrava les preocupacions dels problemes individuals de les figures del carrer. Així és com es comença a fer propaganda de les guerres i comencen a néixer molts estils cinematogràfics. Es realitzaven aquestes pel·lícules fora dels estudis, en espais exteriors i actors no professionals.
Als anys 50, es va representar per als nordamericans una nova època de benestar que va canviar l'estil de vida en quant al temps lleure. Van apareixer els televisors dels que se n'adquirien a les cases, per tant, van disminuir els espectadors del cinema, ja que aquest va suposar un gran competidor.
Com a conseqüència, va aparèixer en cinemascope, una tècnica de grabació a partir de tres projectors (com una càmera en un gran angular), per tal d'ocupar més espai a la pantalla i que es veiés més gran. D'aquesta manera, s'incentivava als espectadors a tornar al cinema.
Darreres dècades
Als anys 70 els cineastes van començar a fer coses extranyes, pel·lícules de ciència-ficció. Aquests, no pretenien seguir el cinema de Hollywood ni seguir amb els models estereotipats. Van tenir, per tant, molt d'èxit. Esdevenen herois els actors musculosos i el cinema és molt consumista.
L'any 2000 apareix el DVD, els videoclubs i el Blu Ray, suports àmpliament usats per a l'emmagatzematge òptic de dades digitals, normalment vídeos.
Star System
Star system era el sistema de Contractació d'actors en exclusivitat ia Llarg Termini pèls estudis de Hollywood en l'anomenada època daurada de Hollywood per assegurar- es de l'èxit d 'els Seves pel·licules.
El cinematògraf va néixer en plena època industrial. Els germans Lumière, que portaven diversos anys en el seu invent i havent filmat ja més d'un centenar de pel·lícules d'un minut, es van decidir a ensenyar el seu invent al poble de París. El van presentar amb por, doncs mai van tenir excessiva confiança en les seves possibilitats artístiques ni menys econòmiques. Els Lumière van tenir la precaució (Gubern, 1989) d'enganxar als vidres del Grand Cafè un cartell anunciador, perquè els transeünts desocupats poguessin llegir el que significava aquell invent batejat amb el impronunciable nom de Cinématographe Lumière. L'explicació, impresa en lletra cursiva, resulta avui un tant pintoresca i barroca: «Aquest aparell deia el text- inventat per MM. Auguste i Louis Lumière, permet recollir, en sèries de proves instantànies, tots els moviments que, durant cert temps, se succeeixen davant l'objectiu, i reproduir a continuació aquests moviments projectant, a tamany natural, les seves imatges sobre una pantalla i davant una sala sencera. ». Segons Georges Mèliés, que va assistir a aquella funció primera doncs regentava un estudi fotogràfic a París i havia pres part en algunes de les negociacions per trobar la sala, encara qu
e al principi l'ambient era de gran escepticisme, quan els espectadors van veure movent-se els carruatges pels carrers de Lió, van quedar, cita Gubern, petrificats «bocabadats, estupefactes i sorpresos més enllà del que pot expressar-se».
No obstant això el poble parisenc, correguda la veu sobre aquell espectacle meravellós i espectacular, ja al segon dia va omplir la sala i les cues recorrien el bulevard. Els diaris de París van elogiar aquell espectacle insòlit i els germans Lumière van tenir assegurada, a partir del segon dia, els seus espectadors incondicionals.
Tot i que els Germans Lumière posseïen un ampli estoc de pel·lícules, en els seus primers temps sempre començaven per La sortida de la fàbrica Lumière (La sortie des Usines Lumière, a Lió, 1895), que segons els seus historiadors va ser la seva primera pel·lícula i de pas feien homenatge a la seva empresa. El repertori el componien pel·lícules familiars, els seus fills menjant, o de la vida dels carrers de Lió, soldats fent la instrucció, i en ser Louis Lumière molt bon fotògraf no va evitar la utilització d'efectes com el fum en una ferreria i els núvols de pols en una demolició, que van tenir immens èxit. No debades la fotografia era la mare del cinema i els seus pioners no van evitar l'art ja des dels començaments.
Cinema Sord a cinema Mut
Les noves tècniques, l'esperit creatiu i emprenedor dels cineastes i la recerca del més difícil encara, va fer que s'imposés el cinema sonor, acabant, no sense dificultats i deixant a molta gent en el camí, amb el cinema mut. Quan el cinema sonor va demostrar la seva rendibilitat, les pel·lícules mudes, malgrat la seva art, van quedar condemnades a passar a la història. El cinema mut havia durat 35 anys.
El 1926 es va estrenar a Nova York Don Joan, amb efectes sonors i una partitura sincronitzada i posteriorment diversos curts que van anar perfeccionant els dos sistemes, el Vitaphone (la Warner) i en competència el Movietone (la Fox). El 6 d'octubre de 1927 es va estrenar El cantor de jazz (The Jazz Singer), considerada la primera pel·lícula sonora de la història del cinema, que va fer trontollar tots els plans del moment del cinema mut. Cap a 1930 el sonor era un fet, i el cinema mut havia estat definitivament vençut.
Blanc i Negre a Color
Des dels seus començaments el cinema va intentar arribar al color. Al principi, ja en 1896, es pintaven a mà, fotograma a fotograma s'acolorien manualment, de vegades amb quatre colors diferents. (Veure Segundo de Chomón). La tasca era àrdua per la grandària reduïda dels fotogrames i perquè una pel·lícula normal, de menys d'un minut emprava uns 1.000 fotogrames. Ja en 1905 Pathé va acoblar al procés de acolorit mitjans mecànics, per un laboriós sistema en què, a quatre còpies originals, una per cada color, els feia retallades, una mena de plantilla (estergit) amb ajuda de petites eines tallants, les parts de la imatge que corresponen al color escollit. Quan es superposa la plantilla així obtinguda sobre la còpia a pintar, només apareix la part que rebrà el color. El color s'aplica simplement amb ajuda d'un raspall sobre la pel·lícula a pintar, a través dels orificis de la plantilla. Més tard acoloria per mitjà de pinzells giratoris les àrees del clixé que abans s'havien retallat. Pintant així podien fer totes les còpies volguessin. Aquest sistema d'acolorit es va utilitzar fins a 1930.
Postguerra
Bàsicament el revelat digital es tracta de la impremta; d'imprimir la imatge en un paper digital. La impresora és una màquina conectada a l'ordinador que serveix per, tal i com indica el seu nom, imprimir la informació desitjada. Per tal d'això, hi ha diferents mètodes capaços de realitzar-ho.Postguerra
L'any 1945 va acabar la 2a Guerra Mundial, i va aparèixer el cinema neorrealista, que tractava la crua realitat del moment, amb poc pressupost, que mostrava les preocupacions dels problemes individuals de les figures del carrer. Així és com es comença a fer propaganda de les guerres i comencen a néixer molts estils cinematogràfics. Es realitzaven aquestes pel·lícules fora dels estudis, en espais exteriors i actors no professionals.
Als anys 50, es va representar per als nordamericans una nova època de benestar que va canviar l'estil de vida en quant al temps lleure. Van apareixer els televisors dels que se n'adquirien a les cases, per tant, van disminuir els espectadors del cinema, ja que aquest va suposar un gran competidor.
Com a conseqüència, va aparèixer en cinemascope, una tècnica de grabació a partir de tres projectors (com una càmera en un gran angular), per tal d'ocupar més espai a la pantalla i que es veiés més gran. D'aquesta manera, s'incentivava als espectadors a tornar al cinema.
Darreres dècades
Als anys 70 els cineastes van començar a fer coses extranyes, pel·lícules de ciència-ficció. Aquests, no pretenien seguir el cinema de Hollywood ni seguir amb els models estereotipats. Van tenir, per tant, molt d'èxit. Esdevenen herois els actors musculosos i el cinema és molt consumista.
L'any 2000 apareix el DVD, els videoclubs i el Blu Ray, suports àmpliament usats per a l'emmagatzematge òptic de dades digitals, normalment vídeos.
Star System
Star system era el sistema de Contractació d'actors en exclusivitat ia Llarg Termini pèls estudis de Hollywood en l'anomenada època daurada de Hollywood per assegurar- es de l'èxit d 'els Seves pel·licules.
Muntatge AV
El muntatge audiovisual
El muntatge audiovisual és la unió dels diferents trossos de pel·lícula per crear una cinta final. Consisteix en escollir, ordenar i unir una selecció dels plans a registrar, segons una idea i una dinàmica determinada, a partir del guió, la idea del director i l'aportació del muntador. En vídeo la paraula equivalent és edició, assegurar-se que cada un dels detalls necessaris per a una posada en escena estiguin bé.
Des del punt de vista estricatment narratiu, es sol distingir entre Muntatge continu i Discontinu. Els altres tipo de Muntatge narratiu podin considerar-se variants de l'Muntatge Discontinu. Des del punt de vista estrictament Semantic, conve Fer Esment de l'anomenat Muntatge ideològic.
Aquests són a els Trets més rellevants de cada tipo de Muntatge:
Segons el temps
- És parla de Muntatge Continu :Quan és fa 1 reconstrucció en temps real.
- És parla de Muntatge Discontinu: Quan el temps real és reduit mitjançant gener el.lipsi.
- Tipus de discontinus
- En el Muntatge Paral·lel s'alternen accions diverses que és donin sentit mutuament, precisament pel Fet de comparar-les.
- El Flashback és produeïx Quan un plan suposa 1 tornada enrera en el temps realment pronunciat. És tracta, en definitiva, d'un retrocés indefinit.
- El Muntatge d'Anticipació consisteix a Fer cavalcar sobre un pla a els diàlegs o la música s'acompanya al pla següents.
- En el Muntatge Rítmic el que seria el ritme real d'1 Esdeveniment s'accelera o ralenteix en Funció de l'impacte que és preten donar. S'utilitza sovint a els vídeo-clips.
- En el Muntatge de Síntesi és fa 1 compressió notable del pas del temps.
Segons el contingut
- En el Muntatge Ideològic és connecten plans que no tinença una relació física, simplement per Produir 1 nova significació.
- En el Muntatge Rítmic el que seria el ritme real d'1 Esdeveniment s'accelera o ralenteix en Funció de l'impacte que és preten donar. S'utilitza sovint a els vídeo-clips.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)